Barcelona, 20 de maig del 2014.-

Va conèixer Joan Vilar de la mà del llavors vicepresident de l’Associació d’Amputats de Sant Jordi, Carlos Tomás, quan ella n’era la presidenta, pels voltants de l’any 2002. Tomás va ser qui va recomanar-li que truqués al Joan i, acte seguit, van reunir-se per parlar sobre l’ACEDE. Ella el va alertar que havien de complir certes funcions socials com la responsabilitat social corporativa i va ser llavors quan Vilar la va convidar a formar part de la seva junta directiva.

La regidora del PSC explicava que la seva presència amb una cadira de rodes a l’ACEDE era “una altra manera de fer pressió i de fer lobby perquè predicava amb l’exemple” i relatava com no podia anar a segons quins llocs a dinar perquè el restaurant no era accessible o com, de sobte, havien de modificar l’ordre de la sala per condicionar-lo a la seva discapacitat. No amaga que li falta una cama.

Recordava un dinar a Mataró quan s’estava creant l’ACEDE, en què hi anava l’alcalde, i que tampoc no estava adequat per cadires de rodes. “I estava jo sola amb catorze homes!”, exclamava. Al final, però, tots van acabar conscienciats de les barreres que existeixen en alguns negocis.

Actualment, ja no forma part de l’ACEDE perquè s’ha centrat en la seva tasca com a regidora a l’Ajuntament de Barcelona, en què lluita “per a una nova cultura de les capacitats”. Tanmateix, però, recordava amb nostàlgia aquelles èpoques en què “estava el Sergi López i el Raimon Martínez i fèiem alguna coseta de temes socials”.

Marta Escobar: Com us vau conèixer amb el Joan i el Jaume i com va ser que vas entrar a la Junta Directiva de l’ACEDE?

Pilar Díaz: Jo vaig entrar a l’Associació d’Amputats de Sant Jordi el 2002 com a presidenta i teníem un vicepresident que es diu Carlos Tomás, que anava a Camprodon. Va treballar al Liceu fins que va perdre la seva cama i, llavors, en una trobada a Camprodon va conèixer al Joan. El Joan li va explica què era l’ACEDE i li va proposar que s’hi afegís però com que acabava de ser pare, no es podia encarregar i va dir que ho fes jo. Un dia va venir a Barcelona i em va dir que havia de trucar aquesta gent perquè era interessant que els conegués. Així va ser. Vaig trucar al Joan, vaig anar a l’ACEDE i em va explicar el que feien. Com que nosaltres des de l’associació defensem els drets de les persones amb discapacitat, hi vaig entrar perquè tinguessin en compte que havien de complir l’ISMI. El primer dia, quan els hi vaig parlar d’això, tots es van espantar molt però el Joan va dir que m’incorporés perquè seria important tenir aquesta vessant social que a ells els mancava. Com que han de complir amb la Responsabilitat Social Corporativa (RSC), vam pensar que era una forma de poder predicar amb l’exemple. És una altra forma de fer pressió i de fer lobby, que és la presència d’una cadira de rodes i jo dient que hi ha barreres, etc. No podia anar a dinars si el lloc no era accessible i, per això, fas lobby des de dins. Mentrestant, jo vaig acabar Treball Social, i avui dia sóc treballadora social i estic fent un màster de Comunicació i Lideratge Polític. I, també, em vaig ficar en la política perquè pensava que era una altra eina important.

Jordi Castro: Estàs igual, amb la mateixa empenta!

Pilar Díaz: I encara més perquè ara estic fent un projecte amb el PSC que es diu “Els socialistes, cap a una nova cultura de les capacitats” per conscienciar des dels militants de base aquesta cultura. Valorar les persones per les seves capacitats i no per les seves discapacitats. Volem una societat més justa i més equitativa, volem que les empreses incorporin la RSC, que els empresaris siguin respectuosos a l’hora de crear un CET i que no s’aprofitin de la gent.

Marta Escobar: Com es viu això des de l’Ajuntament?

Pilar Díaz: La política és l’única eina amb què ens ha dotat la democràcia com a norma però hem de contar amb la societat civil i la política per articular les lleis. La societat en què hem nascut, la tenim perquè algú la va fer i nosaltres hem de fer-ho pels propers. Encara que ens sembli que no fem res, estem molt equivocats perquè sempre hi ha un canvi. Es poden fer moltes coses des de l’oposició i, sobretot, quan el govern està en minoria. M’encanta el que faig!

Marta Escobar: Se’t nota. Com a membre de la Junta Directiva de l’ACEDE, quin valor afegit penses que pot aportar a la petita i mitjana empresa?

Pilar Díaz: A veure, ara faré una part crítica. Jo penso que l’ACEDE podria fer molt més en termes socials. Encara que són uns moments que són molt difícils i la crisi ha passat per tot arreu, també per les empreses que estan a l’ACEDE. Això fa que prioritzis les teves prioritats i com a Associació Catalana d’Empresaris, primer has de buscar els interessos dels seus membres. Però no ens podem oblidar de la part social i penso que com a Associació Catalana d’Empresaris es podria fer molt més contra la pobresa que es genera contra els propis treballadors i treballadores que treballen amb sous mínims. Però no perquè tu vulguis posar-los, sinó perquè hi ha un decret que ha modificat les condicions dels treballadors. És important que l’Associació Catalana d’Empresaris lideri la seva defensa com a empresaris, però s’ha d’entendre que darrere d’un empresari hi ha centenars de treballadors i treballadores. Si no hi ha treballadors no hi ha empresaris, i si no hi ha empresaris no hi ha treballadors, és un cercle viciós. Però està clar que el que té més poder és l’empresari i, en aquest cas, el directiu o l’executiu. Llavors, aquí, un toc d’atenció perquè no reconèixer la pobresa extrema que tenim és un acte de banalitat. Avui, torna a sortir als diaris que tenim milers de nens i nenes a Barcelona que passen gana i que no tenen beca perquè no compleixen el patró. Però el patró és bastant paupèrrim, que és que cobri menys de 540 euros al mes i un trenta per cent per cada fill. Tu pots mantenir el teu fill amb 150 euros? Això és una vergonya. Jo ja entenc que l’empresari ho està passant malament però quants de milers de treballadors i treballadores tenim a l’ACEDE i estan en aquestes condicions? La meva visió és social.

Jordi Castro: Ara el Joan està col·laborant amb Càrites i han fet un conveni perquè la gent que tenen acollida en pisos estan fent formació gratuïta a través de les seves empreses i proven de reinserir-les. Així, quan es reinsereixen, alliberen pisos i poden rescatar més gent del carrer. I va voler desvincular la Fundació Claperós perquè, avui en dia, els interessos per defensar les empreses no estan tant pels temes socials. Així s’estava en igualtat.

No podem obviar que si els nostres treballadors i treballadores no estan bé, no podran donar tot el possible per la seva empresa

Pilar Díaz: Però és important també fer el debat dins la pròpia ACEDE. Quan jo estava més activa en l’ACEDE, que també estava el Sergi López i el Raimon, fèiem alguna coseta de temes socials. No podem obviar que si els nostres treballadors i treballadores no estan bé, no podran donar tot el possible per la seva empresa. Això és una cadena. Aquest és el neguit que, ara, des de la vessant política faig. Ara hem guanyat una proposició, votada per unanimitat, que és fer un distintiu a les botigues, a les empreses, als hotels i als restaurants que siguin accessibles. Perquè no es compleix la Llei d’Accessibilitat del 1991. No castiguem a l’empresa que no és accessible, però premiem a la que si que ho és. També hem forçat al Govern a crear una renta mínima d’inserció ciutadana a Barcelona perquè el Govern de la Generalitat va treure el PIRMI amb un argument una mica barruer. Deien que la majoria de les persones que cobraven el PIRMI, estaven a casa rascant-se la panxa i que vivien del conte. Llavors, volem substituir totes les persones que cobraven el PIRMI per aquesta renta d’inserció ciutadana.

Jordi Castro: Una vegada, al començament de l’ACEDE vam fer un dinar i ella va venir amb la cadira de rodes.

Pilar Díaz: Bé (s’explica), jo tinc la cadira al despatx perquè em falta una cama i només camino per l’Ajuntament.

Jordi Castro: Doncs quan vam arribar al restaurant, no estava condicionat, i es va muntar un pollastre… Van haver d’apartar taules i cadires i fer aixecar gent que estava dinant.

Pilar Díaz: També recordo un dia, quan s’estava creant l’ACEDE a Mataró, que el Joan em va dir que anéssim a fer un dinar en què venia algú de l’Ajuntament. Jo feia poc que estava a l’ACEDE i em trobo que em porta allà amb catorze homes i jo sola i el restaurant tampoc era accessible. Un quadre… Que deia: què faig aquí?! Però, després, t’adones que ells són conscients d’aquestes barreres.

Jordi Castro: Jo arrel de la relació que hem mantingut aquests anys, quan vaig a locals, me n’alegro quan hi ha rampes d’accés o en comunitats de veïns.

Pilar Díaz: (Explica llei de propietat horitzontal per dir que només que hi hagi un veí a la finca amb mobilitat reduïda s’hagi de fer accessible i explica, també, el cas dels veïns de Nou Barris). En un dinar amb l’alcalde de Castelldefels, quan era socialista, i el Joan seia al seu costat, li vaig preguntar si s’havia plantejat fer alguna cosa per fer el turisme accessible. I el Joan em mirava com que no anava amb ell la cosa i d’aquestes li he fet la tira.

Marta Escobar: I per què no torna a fer això des de l’ACEDE?

Pilar Díaz: Perquè ara tinc una agenda… I ara és diferent. Jo anava en plena reivindicació però ara tothom sap que sóc regidora a l’oposició i llavors podria dir que sóc pedant. Ara no toca. Ara s’ha de fer des d’una altra vessant. Això és l’anècdota.

Marta Escobar Martí
Periodista

Jordi Castro
Relacions Institucionals Fundació Claperós