Per què li diem amor quan volem dir sexe?
Atribueixen a John Fitzgerald Kennedy haver admès que el seu equip de col•laboradors necessitava tres dies per entendre i explicar un problema que els lobbistes li podien i sabien resumir en deu minuts. Sembla evident que una declaració tan clara d’eficiència pot venir donada pels partidaris d’aquests grups amb voluntat d’influir. I dic voluntat per què la seva feina no sempre acaba reeixint. Quan això passa es pot deure a moltes variables i probablement cap d’elles seran el resultat d’haver exercit adequadament la seva capacitat de convicció. Per què amb els lobbies passa com amb qualsevol altra relació professional: cal fonamentar la base de la demanda en una realitat lògica, viable i plausible. Cal fer doncs, com amb la propaganda amb què comparteix la cara més castigada de la incidència legal en el sector públic. Avui, la divulgació d’una mentida i la seva permanent repetició ja no són suficients per convertir-la en veritat universal. El procés s’ha de basar en alguna veritat contrastable. Doncs bé, entenc que per fer efectives unes determinades accions amb voluntat d’influir, que en definitiva és el que pretén el lobby, això s’ha de fer des de la realitat tangible i no pas virtual, des de la necessitat imperiosa i no pas supèrflua, des de la mirada al bé comú i no pas a l’interès personal o corporatiu. Òbviament, tot plegat exigeix la màxima transparència però sobre això no hi insistiré per què no crec que avui hi hagi gaire persones que defensin la opacitat, oi? Ep!, si més no en públic.
El llibre que teniu a les mans vol ajudar a entendre què és un lobby i a defensar sense complexos la seva acció i sense prejudicis la seva existència. Complexos i prejudicis que s’han basat més en el desconeixement i la tendenciositat que no pas en l’aclariment del concepte i el desenvolupament de l’acció. Tant és així, que de lobbies entre nosaltres sempre n’hi ha hagut tot i que mai han merescut aquesta definició. O no han fet i fan de lobby els gremis, col•legis professionals, agrupacions ciutadanes, organitzacions no governamentals i associacions de tota mena? Si no fos així, els governs no els atendrien i ni tan sols els escoltarien. Si no fos així, en les campanyes electorals no els convocarien ni s’hi comprometrien. Si no fos així, en la Catalunya actual ni hi hauria agrupacions conformades per l’anomenada societat civil que estimulessin el procés i exigissin als seus representants.
Curt i ras, si de col•lectius amb interessos comuns que fan accions determinades amb voluntat d’influir no ens en falten, per què no en diem lobbies? És com es coneixen a tot el món. Admetre-ho és avançar. Reconèixer-ho és deixar de fer-se trampes al solitari.