Enric Millo: “El lobby és una feina molt reconeguda i valorada i que a Espanya i Catalunya valdria la pena donar a conèixer”

Carles Capdevila: “Hem de canviar la manera de fer de les empreses, de les administracions i de les institucions”
9 d'abril de 2014
Teresa Pitarch: “Lobby és una associació de persones que fan pressió sobre els qui tenen el poder de decisió amb propostes i solucions”
10 d'abril de 2014
Mostra-ho tot

Enric Millo: “El lobby és una feina molt reconeguda i valorada i que a Espanya i Catalunya valdria la pena donar a conèixer”

Barcelona, 9 d’abril del 2014.-

Ens trobem al despatx del portaveu del Partit Popular català al Parlament de Catalunya i vicesecretari d’Acció Política del mateix partit. És un home clau en la fundació de l’ACEDE i en la vida, sobretot, de Joan Vilar, que revelava que la relació amb ell és diferent. Ells dos es van conèixer en un màster de Política i Govern organitzat per la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat Pompeu Fabra i ESADE.

Precisament en aquest context, van fer junts un capítol sobre els lobbies. Després que un dia els visitessin experts de fora d’Espanya per parlar-los sobre el lobby professional, se’ls “va encendre la bombeta”, relatava Millo al seu despatx del Parlament. Així va ser com va néixer la idea de constituir l’ACEDE que avui coneixem, d’un esmorzar en el bar de la cantonada de la universitat, en un descans de les classes del màster. Allà van començar a tramar-ho i a maquinar-ho tot sota la idea que a Catalunya no existia aquest tipus de lobby i amb el total convenciment que “és on millor ens podien entendre perquè tenim una mentalitat europea”.

“Al cap d’un temps –seguia el portaveu parlamentari del PP-, vaig rebre una trucada del Joan dient-me que ja ho tenia”. Era el seu treball final de màster i, enlloc d’entregar-lo, va decidir posar-lo en marxa al costat de figures reconegudes com el propi Millo, Josep Huguet, Alícia Sánchez-Camacho o Josep Rull, entre molts altres.

Enric Millo ho recordava tot com si fos ahir. “Va venir a veure’m amb el projecte de l’associació, m’hi va convidar a participar al moment i m’hi vaig apuntar de seguida”. Es nota la complicitat i amistat que els uneix des de fa tants anys. “Avui –seguia-, no és només una experiència d’èxit, sinó que realment dóna una visió molt clara de la constància, la perseverança i les ganes de tirar endavant un projecte”. El portaveu del PP mai no va dubtar de Joan Vilar i estava convençut que se’n sortiria perquè “és més tossut que una mula i això és una característica positiva seva”.


Marta Escobar: Què opina de Joan Vilar i Jaume Pallerols com a lobbistes?

Enric Millo: Això em pregunteu, de veritat (riu)? Són persones a qui conec des de fa temps, en qui confio perquè conec molt bé la seva professionalitat i sé que la feina que fan, la fan amb molt de rigor i amb un objectiu clar: aconseguir objectius de benefici sectorial per a les entitats, organitzacions i empreses que confien en ells. Crec que és una feina molt positiva i útil.

Marta Escobar: Per tant, necessària?

Enric Millo: Absolutament necessària. De fet és una feina que en altres països està molt reconeguda i valorada i que a Espanya i Catalunya valdria la pena donar a conèixer més perquè en la nostra cultura patim connotacions que s’aparten molt del què realment és el lobby. S’hauria de posar en valor i normalitzar-lo perquè és útil en la defensa dels interessos dels diferents sectors de l’activitat econòmica i social.

Marta Escobar: És ètic i transparent el lobby que fan?

Enric Millo: La seva feina és totalment ètica i honesta perquè és transparent. I ho és perquè defensen interessos sectorials totalment legítims.

Marta Escobar: Els han fet canviar la visió sobre algun aspecte?

Enric Millo: Jo, personalment, tenia un concepte positiu encara que entenc que no és excessivament conegut. Com que ja tenia un concepte positiu, no m’han fet canviar d’opinió.

Marta Escobar: Em refereixo als temes dels quals els informen mitjançant dades i documents.

Enric Millo: Sí. Ens han ensenyat quines són les necessitats en referència als concursos públics. També els procediments i condicionaments que tenen les empreses i els diferents sectors a l’hora de poder accedir als recursos públics. Aquest coneixement mutu és positiu perquè enriqueix i fa guanyar eficiència a l’hora de gestionar els recursos públics i fer-les més adequats a les necessitats reals que tenen els diferents sectors.

La funció del lobby és el fet de representar els interessos d’aquests sectors però, sobretot, d’apropar als sectors empresarials a l’Administració pública amb absoluta i total transparència.

Marta Escobar: Quin és el valor afegit que tenen com a lobbistes?

Enric Millo: L’especialització. No té res a veure l’activitat de lobby amb la funció d’una patronal que té una altra finalitat, més vinculada a l’àmbit laboral o a la gestió de serveis per a les empreses que en formen part. La funció del lobby és diferent. És el fet de representar els interessos d’aquests sectors però, sobretot, d’apropar als sectors empresarials a l’Administració pública amb absoluta i total transparència. Crec que això afegeix valor i que no hi ha cap contradicció entre aquesta feina i la que fan les patronals. Aquestes activitats estan més professionalitzades.

Marta Escobar: Què es podria fer per a traslladar a la ciutadania la feina que fan? La societat, quemoltes vegades no coneix el que és lobby, ho confon amb corrupció o tràfic d’influències.

Enric Millo: És una qüestió cultural que necessita temps. En l’àmbit de la Unió Europea és molt habitual i reconeguda la funció del lobby. Per exemple, en la gestió dels programes de la UE, aquesta funció és totalment normal. Saben que són absolutament necessaris i que formen part de l’agenda habitual de treball de tots els responsables polítics de la Unió Europea. Això no vol dir que no es faci cap gestió d’influència però hi ha més aproximació i coneixement de la realitat i de les necessitats, que millora l’eficàcia entre allò públic i allò privat. Això des de la transparència i la honestedat. Aquest canvi de cultura, per desvincular això de les connotacions negatives, és qüestió de temps. Precisament, l’existència d’experiències com la del Joan i el Jaume contribueixen positivament a que es normalitzi aquesta activitat i s’integri en la nostra cultura.

El concepte «lobby» va associat a la pressió i no és una cosa de pressió, sinó una activitat de representació i de defensa d’interessos sectorials.

Marta Escobar: Anem a les anècdotes?

Joan Vilar: La nostra idea és fer na compilació i, abans de tirar tot el llibre endavant, posarem alguna cosa més divertida perquè tots els llibres que estan sortint de l’estil són pesats i totxos.

Enric Millo: És la cultura llatina. Això ens passa a aquí, a Itàlia, a Grècia… Si vas al nord això és absolutament normal i és una activitat professional reconeguda, valorada i que es considera útil i necessària. El concepte «lobby» va associat a la pressió i no és una cosa de pressió, sinó una activitat de representació i de defensa d’interessos sectorials. El lobby de pressió és una altra cosa. És organitzar una moguda per pressionar i aconseguir un resultat a base del xantatge i quasi de l’amenaça. El fet d’associar les dues paraules és el que ho fa negatiu i pejoratiu.

Joan Vilar: Probablement hauríem de canviar la paraula.

Enric Millo: Hauríeu de buscar un adjectiu positiu i associar-lo al concepte lobby.

Joan Vilar: Al curs vam aprendre que les relacions públiques i les relacions humanes són necessàries per a fer un lobby professional i que confiïn en tu. Ha d’haver-hi una ètica al darrere. Lobby sense relacions humanes ni relacions públiques és impossible i és on jo crec que hi ha la diferència entre «lobby de pressió» i «lobby professional». Quan nosaltres traslladem alguna cosa a un polític o grup, traslladem la problemàtica d’un sector i demanem ajudes però mai pressionem. Sempre ho fem en benefici del sector, sense perjudicar ningú i sense afavorir a cap empresa en particular. Una altra diferència amb el lobby professional és afavorir els interessos d’una empresa en particular.

Enric Millo: I la feina del polític, precisament, és informar-se de cada un dels lobbies que hi ha. A partir d’aquí, la decisió la pren a partir dels seus criteris d’objectivitat i transparència. Garanteix molt més la fidelitat de la informació d’un lobby professional que representa a un sector o a una activitat, que no una companyia concreta, que segurament defensarà el seu interès particular.

Marta Escobar: També és important com comuniquen.

Enric Millo: La informació és fonamental.

Joan Vilar: T’explico una anècdota graciosa?

Marta Escobar: Vinga.

Joan Vilar: Jo, com un puta que sóc, això que no surti, li dic al senyor Millo un dia a Camprodon en plena campanya que havia de muntar en un segway. Li vaig dir que a Convergència, per la campanya, n’havien llogat uns i que farien la campanya amb això. Ell va dir que si ho feia Convergència, també havia de fer-ho i es va passar tot el matí amb el segway. I el vam gravar. La setmana següent vaig quedar amb Felip Puig i li vaig dir el mateix. Va dir que si el PP ho havia fet, Convergència també havia de fer-ho. Els vam enganyar als dos. Va ser una aposta que vam fer amb la junta directiva de l’ACEDE.

Enric Millo: El Joan va jugar amb avantatge perquè aquestes coses m’agraden molt i quan m’ho va proposar volia provar-ho i m’ho vaig passar molt bé.

Joan Vilar: Els vaig enredar i perquè no vaig tenir més temps de fer-ho amb un altre partit polític perquè haguéssim fet el mateix.

Enric Millo: De fet, una de les experiències més divertides que he tingut mai va ser amb ell en un curs de conducció esportiva en un circuit de carreres per aprendre a controlar el vehicle en condicions d’extrema perillositat. M’ho vaig passar molt bé i també va ser culpa seva (bromeja).

Joan Vilar: Ara, per a la campanya de les eleccions europees, farem una competició entre els diferents grups i us portarem a cadascú a veure qui fa la volta més ràpida, qui derrapa millor…

Enric Millo: Puc tenir un bon resultat.

Joan Vilar: Anècdota de quan es va crear l’ACEDE, tot teu.

Enric Millo: El Joan i jo vam coincidir en un curs de Política i Govern, que era una experiència nova però molt interessant. Anàvem junts a classe, parlàvem de temes, compartíem apunts… Un dia, els dos vam coincidir en aquell capítol, que era molt interessant. Va ser el dia en què venien experts professionals de fora d’Espanya a parlar-nos sobre el lobby professional. Després d’aquella sessió, recordo que vam esmorzar a un bar que hi havia a la cantonada i vam estar parlant a la barra dient que això valdria la pena fer-ho professionalment, perquè aquí no existia. A Catalunya ens podien entendre millor perquè tenim una mentalitat més europea. Li vam donar voltes i ell va treballar i desenvolupar la idea. Al cap d’un temps em va trucar i em va dir que ja ho tenia. Va venir a veure’m amb el projecte de l’associació, em va convidar a participar en el moment inicial i m’hi vaig apuntar de seguida. Avui, no és només una experiència d’èxit, sinó que realment dóna una visió molt clara de la constància, la perseverança i les ganes de tirar endavant un projecte. El Joan és més tossut que una mula i això és una característica positiva seva.

Joan Vilar: Amb companys de viatge com Josep Huguet d’ERC, vam agafar als diputats que en aquells moments estaven als grups d’empresa.

Enric Millo: En aquells moments érem els portaveus que treballàvem i legislàvem la llei del Servei d’Ocupació de Catalunya. Érem els portaveus de l’àmbit laboral al Parlament de Catalunya i hi havia l’Alícia Sánchez-Camacho, Josep Maria Rañé, López Bulla, Josep Huguet, Josep Rull i jo. Tots ens vam apuntar a la moguda i jo segueixo fidel a la causa des d’aquell dia.

Joan Vilar: A més, les primeres vegades que fèiem juntes directives una vegada a l’any, on veníeu tots, recordo que vaig fer ballar un vals a Alícia Sánchez-Camacho, del PP, y al senyor Enric Millo, portaveu d’Unió Democràtica en aquella època. I l’Alícia et va posar el nom de “Henrick Miller” i ara se t’ha quedat.

Enric Millo: Això va ser un secret durant molt de temps, que només sabia jo. Però, no fa molt, en un acte públic se li va escapar i em va cridar en veu alta Henrick i ara s’ha fet famós.

Joan Vilar: A la junta directiva fèiem a veure qui era el diputat més divertit. L’empat sempre era entre Rané i Millo perquè amb els dos et reies molt.

Enric Millo: Va arribar un moment en què no es podia fer un dinar o un sopar de l’ACEDE en què no acabéssim explicant acudits. Després es van institucionalitzar de tal manera que quan convidaven a una persona, un empresari o un polític, se li deia seriosament a l’acabar l’acte que havia d’explicar un acudit. Així, les trobades acabaven de forma distesa.

Joan Vilar: En una d’aquestes juntes també vam fer que Huguet recités un poema en castellà, que li va costar moltíssim. Encara que tots fóssiu d’ideologies i partits diferents, dins de l’ACEDE hi havia un vincle de confiança que no hi havia al Parlament.

Crec que és molt bo que les persones que tenen responsabilitat política i pensen de manera diferent siguin capaces de mantenir una relació de cordialitat des de la discrepància.

Enric Millo: I es manté. Jo mantinc una bona relació amb l’Alícia, Josep María Rañé… En els moments actuals, trobo a faltar aquestes reunions. Crec que és molt bo que les persones que tenen responsabilitat política i pensen de manera diferent siguin capaces de mantenir una relació de cordialitat des de la discrepància. Aquest saber mantenir la discrepància sense perdre el respecte ni el fair play, ho trobo a faltar en aquests moments polítics que vivim.

Joan Vilar: Tot és proposar-s’ho.

Enric Millo: Aquí tens un repte important. Si fos possible recuperar aquest àmbit i estil de relacionar-se amb els polítics que actualment estem en actiu seria positiu i la política ho necessita. En aquella època, quan el portaveu d’un grup parlamentari arribava a un acord, i el consensuava, qui ho havia aconseguit ho explicava com un èxit. Avui, pràcticament et miren malament si consensues alguna cosa amb un altre partit. Això no ajuda a fer que les coses vagin millor i a mi que m’agrada buscar acords i fer les coses junts pensant en el bé comú, crec que val la pena recuperar-ho.

Joan Vilar: És un repte que hem de convertir en realitat. Ens ho havíem passat molt bé. En el lobby i en les relacions humanes.


Joan Vilar i Carreras
Lobbista i politòleg

Marta Escobar Martí
Periodista